JOAN SALVAT-PAPASSEIT

BIOGRAFIA

Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), és conegut com un poeta d’ Avantguarda, però també va ser redactor d’articles de crítica social. Va morir de tuberculosi als 30 anys deixant una obra que no va ser molt coneguda fins que van passar unes dècades.

Després de la seva mort, la seva figura va començar a ser coneguda gràcies a autors de la Nova Cançó, que van posar música a alguns dels seus poemes. Es considerat un escriptor clau del segle XX, i durant molts anys, un dels llibres més coneguts que va escriure ha estat una lectura obligatòria en l’ensenyament secundari de Catalunya.

Avantguardisme i acadèmia

En els seus primers llibres hi ha cal·ligrames i parla del futurisme, ja que va estar influït per Apollinaire (cal·ligrames) i per Marinetti (futurisme).

Va començar sent un poeta avantguardista, fent cal·ligrames, i finalment va derivar cap a formes clàssiques.

Temes

Va començar a escriure a partir de la seva realitat quotidiana i de novetats que li arribaven de la premsa o de cartes. Per què li sortís una poesia ben feta, a aquests elements li aplicava la sensibilitat i la passió, i destacava tots els detalls per què així fos una poesia única i especial.

Els temes que més destaquen en les seves poesies són l’amor i l’erotisme, i és un dels poetes que ha tractat aquests temes d’una manera molt neta, per això el llibre El poema de La rosa als llavis va ser qualificat com un dels millors poemes eròtics de la literatura europea.

Perquè has vingut

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:
mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
De tant que és jove enamora el seu pas
-qui no la sap quan la veu s'enamora.
Perquè has vingut jo ara torno a estimar:
diré el teu nom
i el cantarà l'alosa.

Aquest és un poema que té 11 versos, però els versos 2, 3 i 4, i els versos 10 i 11 conten com un de sol perquè estan posats de manera intercalada:

* i han dit llur joia

envejosa
a les roses...

*... diré el teu nom

i el cantarà l'alosa.

En aquest poema predomina el jo poètic. L’autor li està parlant a aquesta noia que sembla ser tan maca, que fins i tot les roses, que són les flors més boniques que hi ha, li tenen enveja de la dulçura que despren amb el seu pas. I d’aquesta manera enamora a tot el que passa pel seu costat.

De les figures retòriques que hi ha, he trobat una personificación en els versos 2, 3 i 4, perquè els lilàs no poden parlar i les roses no poden tenir enveja ja que no tenen sentiments. En el vers 7 hi ha una exageració perquè diu: De tant que és jove enamora el seu pas.

Dóna’m la mà

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Aquest és un poema de 5 estofes amb 4 versos a cadascun. Encara que en algunes estrofes hi hagi 5 versos, conten com si fossin 4.

L’autor fa ús del jo poètic, però al parlar també incorpora a aquesta noia, és a dir, que parla en primera persona del plural.
El que li està dient l’autor a la seva amant és que el mar és un lloc tranquil i amb intimitat, on els únics objectes que els poden mirar són les barques que hi ha en la sorra o en el mar, però que no s’ha de preocupar perquè aquestes barques miren endavant buscant noves rutes, i poc a poc se’n van allunyant. Per això l’autor decideix portar-la a aquest lloc tan romàntic, perquè així ningú els descobrirà i podran seguir amb aquest amor.

Tota la segona estrofa és una personificació, ja que les barques no poden mirar als amants, ni poden mirar noves rutes.

- En aquest dos poemes, l’autor explica les somnis que tenia sobre estimar a tantes dones alhora, però al estar casat i tenir dues filles només ho podia interpretar escrivint poemes com aquests dos.